Sortim de l’espai de coordinació

Desde la Asamblea del Carmel confirmamos que NO asistiremos a la reunión del espacio de coordinación de esta tarde. En nuestras últimas jornadas de reflexión decidimos dejar el espacio de coordinación, después de meses de sentir que dedicábamos mucho esfuerzo y energía en tratar de hacer operativo algo que no lo era. Seguiremos, eso si, trabajando en el grupo de trabajo del espacio de coordinación sobre Sanidad.

Un abrazo,

Asamblea Carmel

i aquí deixem a més el text d’anàlisis que ja vàrem enviar sobre l’EC

L’espai de coordinació comença a mostrar signes de fortalesa alhora que es deixen entreveure signes de febleses en la seva base que es vislumbren com a demolidors. Deixant aquesta percepció catastrofista, sempre hem de treballar a partir dels elements donats, que mai coincideixen amb els que ens agradarien però fan de la coordinació un repte. Un repte que per nosaltres és la clau de la transformació social. Treball de territori que aporta resposta global, anàlisi global que aporta eines al territori. Tot això combinat amb les extranyes teranyines de la coordinació.

La coordianció, fases cícliques que es venen repetint en cada nou cicle.

Fem una mica de repàs a aquest espai, en un primer moment, (juny del 2011) el “No ens representen”, el rebuig front l’enuig a tot, l’experiència de l’indignació com a motor de tot moviment. No permetien cap mena de coordinació més enllà del mantra de la exculpació a partir dels mals dels altres. Això fomentà una línia molt estreta sobre que o qui eren aquests mals. El primer en sortir malparat d’això va ser la pròpia capacitat de pendre decisions més enllà de les de una mateixa. Delegar fins i tot el color de les lletres de la pancarta podia ser motiu d’enarbolament de la banderola dels fantasmes del totalitarisme. Sorgeix així, una eina molt útil que porta al fet de que si es fa a la brava sense anomenar-ho: “decisió” aleshores el regalim de la baselina fa lliscar la fita.

Superada per algunes persones i/o col·lectius arriva el segon moment, (setembre 2011) el de la definició. Òbviament diferents objectius no concorden en la manera d’unificar un mètode. Per molt que totes les persones estiguin d’acord en un genèric clam vivencial, no es pot aconseguir per 2 motius. 1r falten tècniques i persones capacitades que facilitin el fet d’arrivar a acords; i 2n en molts casos tampoc es vol arrivar a cap acord. Les varietats van desde un espai de desencallament des de on algunes persones que a títol col·lectiu no podien decidir, de sobte es tornen sobiranes per a fer-ho. Una simple i sencilla negació a pendre acords de forma col·lectiva. Una minsa i tímida força que pretén pendre decisions a nivell col·lectiu. Un tirar pel dret volcant grups de treball més enllà de crear una fita comuna. I un laisse faire que va a remolc de la convocatòria que més cops s’hagi twittejat.

El tercer moment (març 2012) enfosqueix les possibilitats. La inoperància i la manca d’habilitat per a solventar els problemes desencadenen el pitjor moment adolescent, el plaer i el gust en martiritzar-se les ferides col·lectives, el descriure totes i cadascuna de les fuetades amb enuig i encís. La cada cop més en l’interior i cada cop perdent més i més el que havia caracteritza’t el moviment i de on va sorgir la seva força, la palestra. És el moment en el que es fan algunes persones ja no proven de seguir aquest carreró i s’endinsen més en altre grups més consolidats.

Finalment i sacrificant moltes hores personals, un quart moment, (decembre 2012) en el que la coordinació ha arrivat a una consolidació de funcionament, un mètode, unes fites i una regularitat, però moment en el que el seu leitmotiv, les assemblees de barri, sembla que comencen a no ser tals. En molts casos han desaparescut (Barceloneta, Casc Antic, Clot, Besós, Bon Pastor, Sant Genís, Muntanya) estan col·lapsant (Eixample dreta, Sant Andreu) o són més un reflex de una persona o un grup molt reduït de persones (Gòtic, Raval, Les Corts, Horta, La Marina, Verneda) i per tant en ser tant pocs no té sentit una estructura de coordinació de grups.

El camí no està marcat.

Òbviament si coneixessim d’avantmà el resultat de les nostre accions no les emprendríem ja que no ens suposarien cap desafiament. Està clar que podem subvertir aquesta “mort enunciada”. Però ens caldrà avançar-nos a els aconteixements.

Per començar sempre hem tingut una petita manca de definició de què som. Si fossim nètament territorials entrarien en conflicte amb les AVV’s. Si ens dediquèssim a fites temàtiques ja ens hauríem integrat en altres grups i no ho hem fet. De moment el que està clar, es que un cop més, hem estat la novetat.

Ara per ara som la masia, la cantera d’altres associacions si no desenvolupem una estratègia pròpia el desencant tornarà en desmovilització i passivitat, i els frens que ens impossen els nostres espais es tornaran necessàriament en la via que ens durà a fugir d’aquests cap a formes d’organització més clarificades on la feina feta tingui com a mínim un resultat (satifactori o no, però un resultat).

Així que ens trobem en la nova cruïlla, aquest és el camí que no s’ha explorat mai, el de seguir plegats. El de no llençar 2 anys de fites per la borda per a que una nova explosió juvenil tingui que reinventar-s’ho tot de nou. Nosaltres tirem endavant. Volem mantenir els llaços, volem seguir aquí i volem permeabilitzar-nos tal com hem fet amb la resta d’organitzacions però començar a crear per fi, allò que encara està per inventar.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en ASSEMBLEA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.